Que ben prompte, l'Estat espanyol serà intervingut econòmicament per la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i que eixos organismes prendran el poder efectiu de manera directa (ara l'exercixen de manera indirecta a través dels nostres "representants", formalment "triats" en eleccions no lliures), són dos fets ben coneguts en les altes esferes del poder polític, econòmic i mediàtic (Vilaweb: Per què Espanya serà intervinguda i què passarà després?). Per això, fa temps que eixes elits no deixen de preparar el terreny, alertades per la possibilitat de perdre el control de la situació. Temen un fenomen d'insurrecció general que posaria en perill la "pau social" (des d'una perspectiva popular, per tant revolucionària, hauríem de dir "mort social") que els manté dalt. La perspectiva d'una nova Grècia, amb un moviment insurreccional fort, que tinga unes bases de pensament i d'actuació pròpies i ben definides i que es trobe ben inserit en el conjunt de la societat, els resulta incòmoda i, sobretot, arriscada.
En eixe context hem d'emmarcar els intents per evitar-ho per part de les forces vives del sistema. L'aparell de l'Estat (cossos d'alts funcionaris, exèrcit, poder judicial, parlaments, policia, servicis secrets...), de la gran empresa i del control mental de la població (bàsicament, mitjans de comunicació i universitat) mai es queda quet esperant que els esdeveniments passen, sense una planificació i una intervenció prèvies. Tenen gent que treballa permanentment en l'estudi dels processos de canvi, en les perspectives de situacions potencialment perilloses per al manteniment del "statu quo" i en la seua prevenció activa, quasi sempre deliberadament silenciosa (quan no simplement enganyosa) i sistemàticament ocultada. Això sense oblidar els canvis que introduïxen ells en la societat, previ estudi d'allò que volen aconseguir i de les maneres més adequades per a aconseguir-ho, normalment sense deixar rastres evidents. És el que es coneix com a projectes d'enginyeria social, que naixen dels departaments universitaris, dels ministeris, de les fundacions..., i que només un nombre molt selecte de ¿persones? arriba a conéixer en profunditat.
Els manifestants han descobert els infiltrats en més d'una ocasió. Armats, agredixen i organitzen aldarulls. Malgrat les evidències, les "autoritats" seguixen negant-ho i, els mitjans, silenciant-ho
Citaré tres exemples recents i ben importants: l'intent (malauradament, exitós) per desvirtuar el 15-M, la caricatura de "vaga general" del 29-M i, sorgida de l'anterior, la darrera operació policial-mediàtica-política per a criminalitzar i prohibir de facto qualsevol protesta social que puga incomodar el poder en el futur immediat. Els dos primers ja els ha tractats, amb la lucidesa i amb la claror expositiva que el caracteritzen, Félix Rodrigo Mora. El primer, en Pensar el 15-M; el segon, en Pensando la huelga general del 29-M seis días después. Per tant, em centraré en el tercer exemple i més recent.
El 29 de març de 2012, dia de la "vaga general" convocada pels sindicats-banquers, de nou es produïren els fets curiosos que, a sovint, passen en els carrers de Barcelona les jornades de protestes. Ja durant el període més actiu del moviment 15-M, grups d'infiltrats de la policia i dels servicis secrets estigueren molt actius, tapant-se i fent-se passar per manifestants, realitzant actes violents i sense deixar de comunicar-se amb els seus coordinadors a través de la tecnologia. Paral·lelament a la repressió desenfrenada i indiscriminada a què acostumen els Mossos uniformats, els infiltrats també en feren de les seues, com testimonien els vídeos enregistrats pels presents. Les declaracions de Felip Puig, conseller català d'interior (de control social i repressió), negant l'evidència de la presència d'infiltrats i minimitzant i justificant qualsevol "excés" policial (és el terme mediàtic), no s'aparta ni un mil·límetre de la línia de discurs oficial de sempre, basada en la mentira desvergonyida i en l'engany col·lectiu sistemàtic.
Els Mossos d'Esquadra, líders en tortures amb governs de qualsevol signe, ara a les órdens del conseller català d'interior (de control social i repressió) Felip Puig, de la marca blanca CiU
Igual va passar el 29-M, però anant encara més enllà en l'escalada violenta i en la culpabilització mediàtica planejada dels manifestants. La violència dels infiltrats i la seua connivència permanent (i descarada) amb la policia uniformada responen a una operació ben estudiada. De l'atenció mediàtica desproporcionada que reberen els fets, gens casual ni innocent, que ocultà qualsevol referència a les infiltracions i que apuntà contra els manifestants, passàrem a la darrera fase. El conseller català i el ministre espanyol d'interior (de control social i repressió) criminalitzaven com mai abans els manifestants amb un llenguatge duríssim i anunciaven (1, 2, 3, 4) unes mesures repressives extremes que busquen provocar en el cos social la por, el terror a protestar.
És així com, primer, organitzen les accions dels infiltrats policials (primera fase: policial) i, gràcies a eixos fets i, sobretot, a un tractament mediàtic del tot manipulador i ocultador (segona fase: mediàtica), poden per fi aplicar aquelles polítiques que tant estaven desitjant (tercera fase: política). Tot ben calculat i portat a terme en una operació d'Estat, de prevenció de cara a la situació social "a la grega" que podrien motivar d'ací a poc la intervenció financera i les polítiques que imposarà l'anomenada "troika" (UE, BCE i FMI). Com els moviments ordenats d'una orquestra, es tracta d'una acció preventiva contra unes protestes potencialment multitudinàries i subversives en els nostres carrers, que els podrien posar contra les cordes. Tampoc és cap casualitat que la ciutat triada per a l'operació haja sigut Barcelona: és sempre la més conflictiva i, per això mateix, la que té més presència i activitat dels servicis secrets (té l'honor de ser la número u d'Europa en eixa matèria); a més, ni en Barcelona ni en Catalunya governen ni el PP ni el PSOE, sinó la seua marca blanca principal en eixe territori (CiU), de manera que poden aplicar experiments teledirigits sense que cap "excés" esguite de manera directa el nucli dur de l'Estat als ulls de la població.
El parlament grec ha sigut bloquejat repetidament per les protestes, però ha seguit imposant les mateixes polítiques, dictades des de fora del país i adoptades fidelment per les elits autòctones
Viurem més escenes repressives com les comentades, com les de l'anomenada primavera valenciana i pitjors encara. Volen que ens quedem en casa, que els deixem fer i desfer. Més encara: que callem. Però encara que l'acte de protestar siga declarat criminal pel poder, més criminal seria per a nosaltres (per al poble, per als seus súbdits, per a la "massa bruta", com ells ens anomenen en privat) quedar-nos de braços creuats davant de la maximització dels aparells de poder i de control social i davant de l'eradicació de qualsevol resta de llibertat de consciència, política i civil. Nosaltres també ens hem de preparar (intel·lectualment, èticament i, sobretot, convivencialment) per a eixa batalla. Hauran d'haver accions col·lectives heroiques si és que encara volem oposar resistència a la nostra deshumanització completa, a la nostra degradació al paper d'esclaus silenciosos, enfrontats entre nosaltres, incapaços de pensar autònomament i de fer res en comú. És l'ocasió per a demostrar-ho i per a començar a crear nosaltres mateixos, junts, un demà nostre (sense aparells de control i coacció, és a dir, sense Estat ni capital) i qualitativament diferent, basat en la democràcia (per tant, en l'assemblea). Com demostrà el 15-M (encara que desaprofitàrem l'ocasió), fer-ho està, encara, al nostre abast. Que no se'ns faça tard.
